Naiximent

Aquestes memòries han set arroplegades del testimoni oral de ma mare, Pepita Oliver Vilella, la protagonista d'aquestes vivències, quan la demència anava avançant, a començaments del gener de 2016. Jo -Alfonso Maillo Oliver- les vaig transcriure respectant en lo que hai sabut la parla local. Ara ja no la tenim aqui, ja va marxar d'aquest món. Sinto no haver pogut desenvolupar en més extensió el relat d'una vida tan preuada pa jo, pa'ls que mos la estimavem i pa'ls que pugon estar interessats.

Hi ha diferents escrits i imatges que m'agradaria anar completant més endavant.

Me dic Pepita Oliver Vilella (oficialment, Josefa Oliver Vilella). Al poble, Pepita la Casalera. Vaig naixer lo 19 de gener de 1937 a Miquenensa, provincia de Saragossa, a les 7 de la tarde, al carrer La Cresta Vieja,22. Després, lo carrer Cresta Vieja va pasar a ser lo carrer Sant Antoni. Se va fer una votació dels veins del carrer, perque no´ls agradave lo nom, i va guanyar Sant Antoni. Lo número va continuar sent lo mateix, lo 22.

Vaig pesar 4,800 kg, que és bastant. Muns pares se dien Josep Oliver Caballé (Josep lo Casalé)  i Josefa Vilella Gimeno  -pa la gent, Pepa la Casalera-.
Muns iaos eren, per part de mare, la iaia Patrocinio Gimeno Fornos i Josep Vilella Roca. I per part de pare, Josep Oliver Caballé (Pepe lo catxapet) i la iaia Carmen Caballé.

Los iaios eren pagesos. Les finques que teníen los iaios catxapets eren: una al Barranc d'Amat de dins, una al Barranc d'Amat de fora, una Plana i un Campells.
Al Barranc d'Amat de dins tenien aulivers, aumetllers i cereals (blat i ordi). I també vinya, on fien vi pa l'any. I un mas. I un corral de bestiar molt gran, que disaven als pastors a canvi del fem.
Al Barranc d'Amat de fora només teniem aulivers i cereals. També teníe mas.
Lo Barranc d'Amat de dins és lo que coneixem encara ara. Lo Barranc d'Amat de fora se va repartir entre los germans del iaio.
A la Plana teniem aumetllers i aulivers, sense mas.
A Campells teniem mas, i fruiters i verdures, perque se regave per l'acequia. Aquest Campells se va inundar quan van fer lo pantà de Ribarroja. Tenie unes 9 hectàrees. Campells ere del iaio catxapet i de suns germans. Quan va quedar anegat, se mos va indemnizar entre tots.
Lo Campells estave a la vora de la mina Canero, la dels germans San Juan.

Al poble, los iaios catxapets tenien dos cases: una pa lo gra dels animals, i l'altra pa viure. Vivien al carrer Nou,12. A la casa dels animals tenien un trull, agon la gent del poble portave lo raïm pa xafa'l i fe'l vi.
Sempre tenien 2 mules pa treballar al camp, 2 carros i un volquet (un carro que se pot buidar soltant les anses). I una somereta pa anar i vindre. A la somereta podien pujar dos.

A Campells hi havia cirerers molt grans que donaven unes cireres molt dures, que'ls dien de cor de colom.
També teniem 2 pruneres precioses, grans. Eren prunes de la variedad "Claudia", de color lila.
Hi havia 2 figueres grans, de coll de dama, de coll allargat. Amb les figues, a més de minjarles unes quantes fresques, fiem pa de figues (5 o 6 panets). Se pasaven les figues per la maquineta de trinxar, i després se posave lo sucre. S'amasave afegint-li nous trencades, i quedave en forma d'un pa una mica gran, i d'aquí així eixien uns llengüets que aplanavem, i'ls deixavem secar com una semana a l'angorfa. Les figues amb les que se fie lo pa eren una mica seques, pero no del tot. Les aplanavem.
Los llengüets los rebosavem en farina, i los espolsavem pa que no quedés massa farina. La farina s'afegia abans de secar-se del tot, cuan estaven una mica secs, al cap de 3 o 4 dies. LLavons revenien. Al cap de la semana se tapaven en un drapet i a la caixa. I ja se podien minjar.
Hi havia anys que se florien una miqueta, però no tenien mal gust, Se torcaven una mica i igual se podien minjar.

Al poble veniem l'ordi pa les gallines, pa la gent que vulguès. S'abocave l'ordi en una mesura de fusta en anseta, un potet que s'arranave en una canya. Me penso que cada mesura valie tres pesetes.

A Campells també hi havia vinya, que ere pa raïm de mesa, pa casa, o pa'ls veins, que corresponien donant-mos altres coses. A vegades se penjaven alguns carrolls, pero de seguida s'hi fien mosquits, con que mo'ls minjavem pronte.

A Campells també hi havia dos auberginers, grandiosos, de la variedat de tomata. Los aubergins de tomata (ara se diuen "paraguaïos") no servíen pa fer aurellanes, perque tenien massa aigua. Los collíem en collidors i en una escalereta prima de fusta, que s'apoiave a una rama de l'arbre, i si calíe s'auríe la pota de la escalereta. La escalereta a lo darrer graó de dalt tenie dos mosques (dos incisions), una a cada costat, pa penjar les cistelles pa collir. Sempre collíem en cistelles, de vimet o de canya. Los gitanos fien les cistelles de canyes de la vora de les cequies, i també los vimens. També fien caragoleres.
En vimen se fien unes balançes amb dos cistelletes, pa pesar.
Al poble hi havia dos artesans del vimen i les canyes. Un dels artesans ere l'oncle samorano. L'altre ere un cieguet, oncle de Plàcido. Lo cieguet vivíe al carrer de las Penas, a dalt del poble, prop dels depòsits.
Quan vaig naixer no hi havia aigua. Desprès van fer los depòsits i l'alcantarillat, quan jo era petita, uns 7 u 8 anyets, u 6. M'acordo dels carrers auberts, i barrenos. Anaven tancant los carrers pa anar fent les obres.

Me fa l'efecte que a Campells també hi havien aubergins mansana, rojets, tipo nectarina actual. Li dien pressecs-mansana, perque venien de la Granja.
També teníem dos aubercoquers. Los que quedaven més madurets, n'hi fíem mel·melades.  Hi ficavem sucre negre, perque mo'l donaven a l'economato, a preu del Guvern.

A l'economato també mos donaven abadejo, sardines de Cuba, llenties, cigrons, mongetes, xocolata (que cruixie, perque tenie pedretes), i de tot mos fien pagar un preu simbòlic.

A totes les cases hi havia una mesa de cuina amb caixons a cada costat, que servie pa posar l'abadejo, tapadet amb un drapet pa que no se sequès més.

També teníem 2 noguers, un a la sèquia i l'altre a la partició en lo veí, que mos prenie les que caïen enterra. La finca del costat ere de l'oncle Florencio i d'un germà seu que vivie a Nonasp, i que va enviar als seus fills a la finca pa que anessen vivint. Los fills se díen Pepe i Antoniet Moncada. Pepe s'en va anar a Gavà. I l'altre va fer un forn a Nonasp.

Teníem una perera i una sarmenyera, que fíe unes peretes petites (sarmenyes). Se minjaven mosant la punta i escopinant la part dura, mosant i engollint des de lo fil.

Del Carrer Sant Antoni vam comprar la caseta del C/San Pablo,3. I al cap de poquet, con que ja veníem les coses de l'horta, vam aurir la botiga.